XXXII Gran Fons Internacional de Set Aigües 20 - agost - 2011

L’assumpte de l’aparcament és el pitjor. L’organització faria el que podria, però nosaltres acabàrem trobant un bon lloc després d’haver seguit unes indicacions fins a un pàrquing, tanmateix ens equivocàrem i arribàrem a un altre que estava més a prop i amb molt de lloc lliure.

La cursa comença des d’un primer moment amb unes pujades llargues de poca pendent, fins que entre el km 2 i el km 3 t’hi trobaràs el que anomenen “el mur”. Són dos pujades amb molta pendent, entres les quals hi haurà uns 50 metres de descans, i que van endurint molt les cames, i no l’oblideu, que són els quilòmetres finals de baixada i que comentaré després. Del km 4 al km 5 és tot baixada; del 5 al 7, pujada; del 7 al 9, baixada; del 9 a l’11 pujada... totes estes pujades i baixades són llarguíssimes, però de poca pendent, si arribem a saber el que quedava després, s’hi podíem haver esforçat un poc més. De l’11 al 12 hi havia una baixada massa forta per al meu genoll, del 12 al 13 (calcule que seran uns 700-800 metres) hi ha l’última gran rampa cap amunt, que és el que baixes entre els km 3 i 4, i ja els dos últims quilòmetres són d’una baixada en la qual vas volant, no cal intentar frenar, el millor és llançar-se, perquè només hi ha dos pujades en eixos dos últims quilòmetres, una de 100 metres (si arriba) al 14,500, que amb l’impuls l’acabes sense adonar-te’n (a mi m’havien dit que era criminal, però la vaig fer com si res), i els últims 150 metres, però que veus la meta, i amb el públic, ja la fas com si no fóra res.

De regals finals va estar bé i prou, m’esperava un poc més. La beguda, una samarreta negra (personalment, odie les samarretes obscures, no són les millors per a utilitzar amb la calor), el meló i alguna coseta de menjar. Sincerament, m’esperava una cursa més dura, ja que la calor amb poca humitat i que hi ha unes pendents menys dures que a Benigànim, fent-la reservant-me per poder veure com era, només he patit un moment. I una vegada acabada, al dia següent, ja estava corrent les entrades de bous del poble; i és que quan n’he fet altres de dures, en 2-3 dies m’ha estat impossible poder fer res d’exercici. Però veient la de gent que hi havia, es pot definir com a una cursa no tan dura com s’espera, amb més fama que trenca cames, però amb una organització perfecta. Per cert, que el Groucho Marx no anava al ritme de 6 minuts el quilòmetre, perquè nosaltres sí que el portàvem, i el véiem a un minut o dos al davant, depenent de la zona.

Volta a Peu d’Almoines 18-agost-2011

En este poble està complicat l’aparcament, a cada any ens costa més, només fem que donar voltes i allunyar-se de la zona de l’eixida, i quan més lluny, més fàcil trobar lloc. L’organització és la típica, repartiment de dorsals, eixida a l’hora normal.

La carrera comença un carrer cap avall que al final l’has de fer cap amunt, així que és el bon moment per a adonar-se’n que és llarg, ho dic per la meua experiència del primer any de voler fer l’últim quilòmetre al màxim. Redondejant, podem dir que són dos voltes a un circuit de 4 km, però que no és igual la primera volta a la segona. Els primers 2,5 km són igual en les dos: comences un carrer llarg cap avall, ara pla, ara cap avall, ara cap amunt... el pitjor és la forta pendent de baixada que hi ha els metres que fas vora riu, i encara pitjor la dura pujada d’uns 200 metres que fas quan acabes la part del riu. El quilòmetre i mig que resta en cada volta, la primera volta el fas per dins del poble, i el segon per fora, entre camps, on hi hauran uns 200 metres per camins de terra amb pedres. Però recordeu-ho, la recta de meta és llarga, que no dura, però si no controles es fa pesada.

De regals finals, una samarreta tècnica boniqueta, si de cas no hi havia talles menudes quan jo vaig arribar per a les xiques. Una revista d’eixes típiques caducades, un poc de menjar i beguda, i servici de dutxes al poliesportiu per a l’acabament. Una cosa ben important, però que no anuncien mai.

VI Volta a Peu de Platja de Xeraco 14-agost-2011

Entre el pàrquing que han fet a l’entrada del poble per als corredors, que és el mes d’agost i està ple d’estiuejants i l’entrada complicada, i enguany amb obres, és molt recomanable estar d’hora i mitja a dos hores allí. Però tot i això, per a la pròxima ocasió he de buscar com aparcar més prop, perquè de calfament va bé, però quan acabes estàs massa temps gelant-te. I damunt que es talla el carrer principal per la cursa dels patinadors, així que l’arribada, s no vas amb temps, és el pitjor.

La cursa no té cap complicació, un recorregut totalment pla entre els apartaments, tot per l’ombra, amb un poc d’aire, però molta basca. Com no hi ha cap control de temps ni de posicions amb xips o codi de barres, esta carrera el millor és fer-la només per a rodar.

De regals, bastant bé, una samarreta tècnica senzilleta, taronges, aigua, meló, etc. I després, els sortejos que fan, però que els fan massa tard, quan ja estàs suat i gelant-te i només tens ganes de marxar a la dutxa. Opine que és millor que el sorteig es faça mentre la gent corre, i quan arribes a meta ho marques en un taulell i ho anuncies.

Volta a Peu de Castelló de la Ribera 13-agost-2011

La carrera pitjor organitzada que he fet en tots els meus anys de córrer. Sense llocs d’aparcament, després de pagar 4 euros per la cursa, quasi em quede sense aigua als primers 2500 metres, vaig quedar en la posició 770 de la general (aproximadament) i em vaig quedar sense samarreta. A veure, que una carrera que comença a les set de la vesprada, a mitjan d’agost, no pots posar quatre persones a donar aigua a mil corredors, tots xocant, parant-se, molestant-se, i ben prompte, perquè era l’últim lloc en ombra.

Perquè el circuit, fins eixe moment estava bé, pel poble, amb la gent animant, ombra... tot pràcticament pla... però a partir d’eixe instant t’envien per un camí entre camps, ben asfaltat, però on no corria gens d’aire, i no hi havia ni un sol metre amb ombra... i recordem que estem parlant de les set de la vesprada... amb el sol de costat i de cara... i en quin moment torna a haver aigua? Ja al quilòmetre 7 passat (estem parlant d’una carrera de 9 km), quan tornes al poble, al primer moment que torna a haver-hi ombra, quan pràcticament no cal, perquè ja estàs amb ganes d’acabar. I és que també ens han llevat les espongetes que donaven sempre.

Crec que haurien de mirar a qui es reparteixen els regals dels corredors que paguen, perquè al final hi havia molts col·laboradors amb la samarreta, que també se la mereixen, però no per això me n’he de tornar amb una pobra bossa de regals, i sé que als últims corredors tampoc els va tocar botelleta d'aigua, que fer una carrera i no tindre'n ni durant ni després, és per a posar una denúncia per intent d'assassinat.

XXV Volta a Peu de Sollana 6-agost-2011

Per fi han arribat les bodes d’argent la del meu poble! 25 anys, que no és poc! Com sempre, per aparcar està prou fàcil, sobretot als llocs prop de l'institut on hi ha finques i viu poca gent, i un poc més enllà de la zona per on passem pel polígon. Apuntar-se és molt senzill, només donen un dorsal on assenyalen a quina categoria pertany el corredor, el problema és que mai sabem quanta gent corre aproximadament en certesa, però t’estalvies qualsevol cua que es puguera formar. El problema, que per saber el temps real que tardes, o t’ho controles amb un rellotge, o et fixes en el que hi ha a l’eixida / meta. La calor apreta de valent, però amb l'aigua del primer pas per meta (km 4), i les esponges del quilòmetre 2 i del 6, no n'he tindreu tanta, a excepció del mig quilòmetre que es fa per la zona del polígon, a ple sol. Perquè això sí, tots els carrers tenen la zona de l’ombra apartada de cotxes, està reservada al pas dels corredors.
La gent del poble anima prou (bé, jo sóc del poble, però segons he preguntat, hi ha prou zones on animen a tots els corredors) i és una carrera simpàtica, tanmateix no es veu res de paisatge, només cases, carrers i el polígon. De regals i trofeus (mai m'he esperat als altres pobles) anem sobrats, per als primers classificats (depenent de si són locals o no) a banda de les taronges, l’arròs i la samarreta, i la copa a qui li tocara, enguany hi ha hagut mobles (taules), pernils, sabates esportives, maletins per a portàtil, bosses de llepolies i un rellotge de cuina per als menuts i a saber quina cosa més que no he escoltat. I al final, servici de dutxes en el camp de futbol i en les piscines, tot això gratuït. La llàstima, no fem fotografies als corredors al primer pas per meta, ni a l'arribada, és una cosa que ens caldria aconseguir per a properes edicions, encara que ara ja hi ha prou aficionats que les pengen al picasa o al facebook.

XII Volta a Peu Platja de Tavernes 5 - agost - 2011

El més difícil d’esta carrera és l’aparcament, perquè intentar fer-ho en una zona d’apartaments prop de la platja en agost... com que és molt difícil. És recomanable buscar lloc on aparcar a l’entrada, o arriscar-te a entrar dins, i parar a un lloc on estiga tot permés parar amb motiu de la carrera, tot i que no siga legal.

Abans de començar, si arribes amb temps de sobra, el més recomanable és agarrar la bossa de regals (amb una bona quantitat de coses de menjar), i la samarreta (bonica) perquè així també tries la talla.

La carrera són 8 km totalment plans, pels carrers dels apartament i dels xalets, una zona on no corre ni un pèl d’aire, però tampoc et pega el sol més d’un minut en tot el recorregut. Tot i estar ple de públic i de gent, els ànims són mínims, més bé et miren amb cara de dir: “què fan estos bojos ací?”. En fi, és una carrera per anar a no patir, amb una quantitat bona de regals, però que haurà de millorar l’embut d’entrada a la zona on agafar l’aigua i el meló, i les fotos de conxip, per inexistents en alguns temps i per la de meta, que estava molts metres enrere, i ja no ixes entrant, sinó quan estàs despistat, caminant i soltant múscul.

XII Volta a Peu a Riola: corrent pel Xúquer. 3-agost-2011

La veritat és que és un poble amb bastants aparcaments, i tots els anys la sala Santy obria el seu pàrquing (tot i que enguany hem aparcat a l'entrada del poble, per eixir abans i estalviar-se un poc de cua). La zona de l'eixida és el parc, que està bé perquè hi ha prou llocs on estar i no agobiar-se d'una gentada que hi ha en altres ocasions.
Anem per feina i parlem de la carrera. Tot i no ser de les meues preferides en què sobretot la corres rodejat de gent, he de reconéixer que és una de les millors de La Ribera. Primer s'hi fan vora 2 km per dins del poble, amb molta gent (però no massa ànims) i per alguns carrers un poc massa estrets, i que els corredors van arrastrant-te al seu ritme.
Una vegada ixes del poble comences a córrer per la zona vora riu Xúquer, molt bonica i relaxant, i sobretot, a moments per asfalt, però la major part per camins de terra, sense pedres grans excepte algun moment, i els genolls ho agraïxen. El que després de dos setmanes amb faringitis, massa estona es corre amb el sol pegant, i l'aigua la donaren més bé al km 4,5, ja quasi cara al cinc, i millor hauria estat un poc abans.
I al final, l'últim quilòmetre i mig (més bé quilòmetre i poc més) tornes al poble per a desfer el que havies fet al començament. Però quan acabes la cursa es quan t'emportes la desil·lusió... una samarreta de cotó, no tècnica, botella d'aigua, aquarius i meló d'Alger... comparada amb totes les altres que pagues 3-4 euros, queda pobra.