Cursa Simat de la Valldigna

L'accés al poble, i l'aparcament, des del meu punt de vista, eixint a l'hora que vaig poder moure, és dolent, caldria fer-hi alguna cosa. D'açò ningú hi tingué culpa, però s'hauria de buscar un remei per a la calor, ja que començàrem amb uns 35º, almenys es podria esperar el començament en un lloc a l'ombra, no a ple sol. La cursa no és tan pesada com jo m'esperava, no hi ha ninguna pujada ni baixada forta, només és que corres cara al sol, hauríem necessitat córrer per algun lloc on hi haguera més ombra o trobar-ne alguna que altra solució, i els vàters portàtils també els haurien d'haver posat a l'ombra, perquè entrí a pixar, però allò semblava un forn, millor pixar en un camp de tarongers durant la cursa. La principal cosa a millorar, la desorganització a l'arribada a meta: No hi havia samarretes de talles menudes (per què no es demanen més talles mitjanes, si el seu nom ja indica que és la mitjana, és a dir, la més demanada?), donaren begudes amb gas, i no hi havia les típiques botelletes d'aigua, sinó que ens donaren uns gotets xicotets d'aigua, que no a mi em calmaren la set. Almenys m'alegrí de veure a Toni de l'Hostal, l'àlies de Lluís Antoni de l'Alcúdia. Una gran abraçada si lliges açò...