Segons es va de Gandia, agafant la carretera d’Albaida, s’ha d’agafar l’eixida en direcció a Xàtiva (recordeu el número 610), i ja després és una carretera plena de corbes, però està relativament prop. Si véns per on he indicat, el millor que pots fer és girar a la dreta en el primer cantó, on hi ha un lloc de terra i pedres, i buscar l’aparcament des d’eixe moment, i, si no hi ha, només passes eixa part i puges la rampa, gira a la dreta i aparca en el carrer que fa costera a qualsevol dels dos costats, ja que tot i haver-hi garatges, no tenen gual, i hi ha molt d’espai perquè passen els cotxes, i, sobretot, l’eixida està a 100 metres.
Sincerament, la cursa m’ha recordat molt a Benaguasil de la setmana anterior. Una primera part de pujada (del km 0 al 2) i baixada (del 2 al 3) principalment per dins del poble, fins que al voltant del km 3, en el moment que passes al costat d’una gran creu que hi ha a l’esquerra, comença una pujada de dos quilòmetres, sense cap rampa excessivament dura, però que amb la calor a mi se’m va fer un poc massa llarga. I ja des de dalt de l’ermita (o el que siga l’edifici que hi ha) fins la tornada al poble és en un 90% de baixa, amb alguna part plana, però que ja pots anar fort. Però quan sí que es pot forçar fins el màxim és quan has tornat al poble, ja que hi ha unes bones baixades per provar-ho. Però, atenció! Vigileu a beure aigua quan te la donen una vegada has arribat dalt, ja que comença la baixada de seguida, i amb l’estómac ple de líquid pot arribar el moment que et faça mal el colp (experiència personal del primer any que mai oblidaré).
La desorganització després de fer entrega de les samarretes (tècniques i de tirants, però massa amples) va aparéixer en el moment de fer cua per recollir l’aigua i les coses de menjar (taronges o no recorde quina altra fruita), ja que no eren massa ràpides repartint. És la primera vegada que no es va fer cua per córrer amb codi de barres, i que es fera després. Finalment, només em cal dir que el granissat de taronja amb no sé què està... no massa bo que diguem.
Sincerament, la cursa m’ha recordat molt a Benaguasil de la setmana anterior. Una primera part de pujada (del km 0 al 2) i baixada (del 2 al 3) principalment per dins del poble, fins que al voltant del km 3, en el moment que passes al costat d’una gran creu que hi ha a l’esquerra, comença una pujada de dos quilòmetres, sense cap rampa excessivament dura, però que amb la calor a mi se’m va fer un poc massa llarga. I ja des de dalt de l’ermita (o el que siga l’edifici que hi ha) fins la tornada al poble és en un 90% de baixa, amb alguna part plana, però que ja pots anar fort. Però quan sí que es pot forçar fins el màxim és quan has tornat al poble, ja que hi ha unes bones baixades per provar-ho. Però, atenció! Vigileu a beure aigua quan te la donen una vegada has arribat dalt, ja que comença la baixada de seguida, i amb l’estómac ple de líquid pot arribar el moment que et faça mal el colp (experiència personal del primer any que mai oblidaré).
La desorganització després de fer entrega de les samarretes (tècniques i de tirants, però massa amples) va aparéixer en el moment de fer cua per recollir l’aigua i les coses de menjar (taronges o no recorde quina altra fruita), ja que no eren massa ràpides repartint. És la primera vegada que no es va fer cua per córrer amb codi de barres, i que es fera després. Finalment, només em cal dir que el granissat de taronja amb no sé què està... no massa bo que diguem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada