L’assumpte de l’aparcament és el pitjor. L’organització faria el que podria, però nosaltres acabàrem trobant un bon lloc després d’haver seguit unes indicacions fins a un pàrquing, tanmateix ens equivocàrem i arribàrem a un altre que estava més a prop i amb molt de lloc lliure.
La cursa comença des d’un primer moment amb unes pujades llargues de poca pendent, fins que entre el km 2 i el km 3 t’hi trobaràs el que anomenen “el mur”. Són dos pujades amb molta pendent, entres les quals hi haurà uns 50 metres de descans, i que van endurint molt les cames, i no l’oblideu, que són els quilòmetres finals de baixada i que comentaré després. Del km 4 al km 5 és tot baixada; del 5 al 7, pujada; del 7 al 9, baixada; del 9 a l’11 pujada... totes estes pujades i baixades són llarguíssimes, però de poca pendent, si arribem a saber el que quedava després, s’hi podíem haver esforçat un poc més. De l’11 al 12 hi havia una baixada massa forta per al meu genoll, del 12 al 13 (calcule que seran uns 700-800 metres) hi ha l’última gran rampa cap amunt, que és el que baixes entre els km 3 i 4, i ja els dos últims quilòmetres són d’una baixada en la qual vas volant, no cal intentar frenar, el millor és llançar-se, perquè només hi ha dos pujades en eixos dos últims quilòmetres, una de 100 metres (si arriba) al 14,500, que amb l’impuls l’acabes sense adonar-te’n (a mi m’havien dit que era criminal, però la vaig fer com si res), i els últims 150 metres, però que veus la meta, i amb el públic, ja la fas com si no fóra res.
De regals finals va estar bé i prou, m’esperava un poc més. La beguda, una samarreta negra (personalment, odie les samarretes obscures, no són les millors per a utilitzar amb la calor), el meló i alguna coseta de menjar. Sincerament, m’esperava una cursa més dura, ja que la calor amb poca humitat i que hi ha unes pendents menys dures que a Benigànim, fent-la reservant-me per poder veure com era, només he patit un moment. I una vegada acabada, al dia següent, ja estava corrent les entrades de bous del poble; i és que quan n’he fet altres de dures, en 2-3 dies m’ha estat impossible poder fer res d’exercici. Però veient la de gent que hi havia, es pot definir com a una cursa no tan dura com s’espera, amb més fama que trenca cames, però amb una organització perfecta. Per cert, que el Groucho Marx no anava al ritme de 6 minuts el quilòmetre, perquè nosaltres sí que el portàvem, i el véiem a un minut o dos al davant, depenent de la zona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada